Discurso en el 320 aniversario de la quema de 37 Judios en MallorcaDiscurso en el 320 aniversario de la quema de 37 Judios en MallorcaDiscurso en el 320 aniversario de la quema de 37 Judios en Mallorca
Honorable Daian rabi Israel Wiesel,
Molt Honorable President del la Comunitat Autònoma de les Illes Balears,
Honorable conseller de Presidència,
Senyores i senyors.
En Valls duia sa bandera
i en Tarongí es penó
amb sos Xuetes darrera
que feien sa processó
Com es foc li va arribar
a ses rues des calçons
li deia “Felet no’t dons
que ta carn no es cremarà”
I venia gent d’Eivissa
pagesos d’Artà i d’Andratx
perquè es dia sis de maig
feren sa socorradissa.
D’un poema registrat l’any 1870 al calendari català.
“Felet, no’t dons”, li deia na Catarina Tarongí a son germà Rafel, de vint i un anys, quan feien es camí des de molt aprop d’on és ara es Parlament de les Illes Balears, fins es Fogueró dels Jueus, davora sa Plaça Gomila.
Demà en ferà 320 anys, segons es calendari gregorià, o dimecres qui vé, segons es calendari jueu.
Durant sa primera setmana de maig, en dos actes de fe, cremaven trenta cinc jueus, tres d’ells de viu en viu i es demés després d’ofegar-los donant-los garrot, pes fet de voler seguir essent jueus. Es botxins de l’Inquisició pretenien que fos un acte de la fe cristiana, però jo crec que es que de veres feren s’acte de sa seva fe ancestral foren aquells trenta cinc jueus, i sobretot els tres que foren cremats vius: rabí en Rafel Valls, i els dos germans na Catarina i en Rafel Tarongí.
Podem acceptar per bones ses paraules de s’autor des gran llibre La Fe Triunfante, el pare Garau, quan diu que, just tres cents anys després de la seva forçada conversió al cristianisme, la majoria d’ells no sabien res de judaisme, que només sabien que eren jueus i que volien viure i morir com a tals. I dic que és un gran llibre no per ses seves intencions, sinó pes reportatge inigualable sobre un grup de jueus que resistiren s’atac des millors doctors i teòlegs de l’església, que cadascun d’ells, com diu en Garau i parlant del cas de na Catarina Tarongí, “no perdió ocasión ni omitió medio que pudiese conducir para salvarla”. Qui sap a quines tortures se refereix, exactament!?
Aquests dos Tarongins tenien dos germans, en Francesc i en Gillem, que conseguiren fugir de Mallorca un parell d’anys abans i que retornaren al judaisme a Alexandria prenguent es noms de David i Xlomó. I altres dues germanes, na Bel i na Margalida, que foren ofegades i cremades el mateix dia sis de maig. I una altre germana, na Francina, a qui no mataren, i que és la meva redepradina, deu generacions enrere.
Però no era es cas d’aquesta “lastrosa familia”, com diu en Garau, o d’aquests trenta cinc jueus. Tretze anys abans ja havien aglapit dos cents trenta set (237) jueus, a sa conspiració de l’any 1678, que havien participat a ses oracions del Iom Kipur, el Dia Pur, a s’hort d’en Moixina, per devers on és ara s’Institut Alcover. Després d’aquella primera redada, la majoria se’n feren escàpols de l’Inquisició: alguns fogiren, com feren es germans de sa meva redepadrina, altres foren relaxats ‘de levi’, de lleu. Altres, la majoria, posaren terra per damunt, com han seguit fent aquests darrers tres segles, fent-se es sords a n‘es crits de “xuia marrana” i de “xuetonarro” que els perseguien allà on anassin.
Ja fa més de trenta anys que sa democràcia arribà a Mallorca i ha arribat s’hora de recordar aquestes víctimes de s’intolerància, religiosa i social.
“Felet, no’t dons”, li deia na Caterina a son germanet, “que ta carn no es cremarà”. I noltros tampoc no donam, que aquell esgarrifant acte de fe en la Llei dels seus avantpassats passi a l’oblit. Sa carn si que es va cremar, però no s’esperit. I avui, trescents vint anys més tard, jo, un rebeinét de sa seva germana, he vengut, convidat pel Govern Balear, a donar-ne testimoniatge.
ה’ יקום דמם
זכר צדיקים וקדושים לברכה לחיי העולם הבא
Beneït sigui el seu sant record per vida eterna.
Honorable Daian rabi Israel Wiesel,
Molt Honorable President del la Comunitat Autònoma de les Illes Balears,
Honorable conseller de Presidència,
Senyores i senyors.
En Valls duia sa bandera
i en Tarongí es penó
amb sos Xuetes darrera
que feien sa processó
Com es foc li va arribar
a ses rues des calçons
li deia “Felet no’t dons
que ta carn no es cremarà”
I venia gent d’Eivissa
pagesos d’Artà i d’Andratx
perquè es dia sis de maig
feren sa socorradissa.
D’un poema registrat l’any 1870 al calendari català.
“Felet, no’t dons”, li deia na Catarina Tarongí a son germà Rafel, de vint i un anys, quan feien es camí des de molt aprop d’on és ara es Parlament de les Illes Balears, fins es Fogueró dels Jueus, davora sa Plaça Gomila.
Demà en ferà 320 anys, segons es calendari gregorià, o dimecres qui vé, segons es calendari jueu.
Durant sa primera setmana de maig, en dos actes de fe, cremaven trenta cinc jueus, tres d’ells de viu en viu i es demés després d’ofegar-los donant-los garrot, pes fet de voler seguir essent jueus. Es botxins de l’Inquisició pretenien que fos un acte de la fe cristiana, però jo crec que es que de veres feren s’acte de sa seva fe ancestral foren aquells trenta cinc jueus, i sobretot els tres que foren cremats vius: rabí en Rafel Valls, i els dos germans na Catarina i en Rafel Tarongí.
Podem acceptar per bones ses paraules de s’autor des gran llibre La Fe Triunfante, el pare Garau, quan diu que, just tres cents anys després de la seva forçada conversió al cristianisme, la majoria d’ells no sabien res de judaisme, que només sabien que eren jueus i que volien viure i morir com a tals. I dic que és un gran llibre no per ses seves intencions, sinó pes reportatge inigualable sobre un grup de jueus que resistiren s’atac des millors doctors i teòlegs de l’església, que cadascun d’ells, com diu en Garau i parlant del cas de na Catarina Tarongí, “no perdió ocasión ni omitió medio que pudiese conducir para salvarla”. Qui sap a quines tortures se refereix, exactament!?
Aquests dos Tarongins tenien dos germans, en Francesc i en Gillem, que conseguiren fugir de Mallorca un parell d’anys abans i que retornaren al judaisme a Alexandria prenguent es noms de David i Xlomó. I altres dues germanes, na Bel i na Margalida, que foren ofegades i cremades el mateix dia sis de maig. I una altre germana, na Francina, a qui no mataren, i que és la meva redepradina, deu generacions enrere.
Però no era es cas d’aquesta “lastrosa familia”, com diu en Garau, o d’aquests trenta cinc jueus. Tretze anys abans ja havien aglapit dos cents trenta set (237) jueus, a sa conspiració de l’any 1678, que havien participat a ses oracions del Iom Kipur, el Dia Pur, a s’hort d’en Moixina, per devers on és ara s’Institut Alcover. Després d’aquella primera redada, la majoria se’n feren escàpols de l’Inquisició: alguns fogiren, com feren es germans de sa meva redepadrina, altres foren relaxats ‘de levi’, de lleu. Altres, la majoria, posaren terra per damunt, com han seguit fent aquests darrers tres segles, fent-se es sords a n‘es crits de “xuia marrana” i de “xuetonarro” que els perseguien allà on anassin.
Ja fa més de trenta anys que sa democràcia arribà a Mallorca i ha arribat s’hora de recordar aquestes víctimes de s’intolerància, religiosa i social.
“Felet, no’t dons”, li deia na Caterina a son germanet, “que ta carn no es cremarà”. I noltros tampoc no donam, que aquell esgarrifant acte de fe en la Llei dels seus avantpassats passi a l’oblit. Sa carn si que es va cremar, però no s’esperit. I avui, trescents vint anys més tard, jo, un rebeinét de sa seva germana, he vengut, convidat pel Govern Balear, a donar-ne testimoniatge.
ה’ יקום דמם
זכר צדיקים וקדושים לברכה לחיי העולם הבא
Beneït sigui el seu sant record per vida eterna.
Honorable Daian rabi Israel Wiesel,
Molt Honorable President del la Comunitat Autònoma de les Illes Balears,
Honorable conseller de Presidència,
Senyores i senyors.
En Valls duia sa bandera
i en Tarongí es penó
amb sos Xuetes darrera
que feien sa processó
Com es foc li va arribar
a ses rues des calçons
li deia “Felet no’t dons
que ta carn no es cremarà”
I venia gent d’Eivissa
pagesos d’Artà i d’Andratx
perquè es dia sis de maig
feren sa socorradissa.
D’un poema registrat l’any 1870 al calendari català.
“Felet, no’t dons”, li deia na Catarina Tarongí a son germà Rafel, de vint i un anys, quan feien es camí des de molt aprop d’on és ara es Parlament de les Illes Balears, fins es Fogueró dels Jueus, davora sa Plaça Gomila.
Demà en ferà 320 anys, segons es calendari gregorià, o dimecres qui vé, segons es calendari jueu.
Durant sa primera setmana de maig, en dos actes de fe, cremaven trenta cinc jueus, tres d’ells de viu en viu i es demés després d’ofegar-los donant-los garrot, pes fet de voler seguir essent jueus. Es botxins de l’Inquisició pretenien que fos un acte de la fe cristiana, però jo crec que es que de veres feren s’acte de sa seva fe ancestral foren aquells trenta cinc jueus, i sobretot els tres que foren cremats vius: rabí en Rafel Valls, i els dos germans na Catarina i en Rafel Tarongí.
Podem acceptar per bones ses paraules de s’autor des gran llibre La Fe Triunfante, el pare Garau, quan diu que, just tres cents anys després de la seva forçada conversió al cristianisme, la majoria d’ells no sabien res de judaisme, que només sabien que eren jueus i que volien viure i morir com a tals. I dic que és un gran llibre no per ses seves intencions, sinó pes reportatge inigualable sobre un grup de jueus que resistiren s’atac des millors doctors i teòlegs de l’església, que cadascun d’ells, com diu en Garau i parlant del cas de na Catarina Tarongí, “no perdió ocasión ni omitió medio que pudiese conducir para salvarla”. Qui sap a quines tortures se refereix, exactament!?
Aquests dos Tarongins tenien dos germans, en Francesc i en Gillem, que conseguiren fugir de Mallorca un parell d’anys abans i que retornaren al judaisme a Alexandria prenguent es noms de David i Xlomó. I altres dues germanes, na Bel i na Margalida, que foren ofegades i cremades el mateix dia sis de maig. I una altre germana, na Francina, a qui no mataren, i que és la meva redepradina, deu generacions enrere.
Però no era es cas d’aquesta “lastrosa familia”, com diu en Garau, o d’aquests trenta cinc jueus. Tretze anys abans ja havien aglapit dos cents trenta set (237) jueus, a sa conspiració de l’any 1678, que havien participat a ses oracions del Iom Kipur, el Dia Pur, a s’hort d’en Moixina, per devers on és ara s’Institut Alcover. Després d’aquella primera redada, la majoria se’n feren escàpols de l’Inquisició: alguns fogiren, com feren es germans de sa meva redepadrina, altres foren relaxats ‘de levi’, de lleu. Altres, la majoria, posaren terra per damunt, com han seguit fent aquests darrers tres segles, fent-se es sords a n‘es crits de “xuia marrana” i de “xuetonarro” que els perseguien allà on anassin.
Ja fa més de trenta anys que sa democràcia arribà a Mallorca i ha arribat s’hora de recordar aquestes víctimes de s’intolerància, religiosa i social.
“Felet, no’t dons”, li deia na Caterina a son germanet, “que ta carn no es cremarà”. I noltros tampoc no donam, que aquell esgarrifant acte de fe en la Llei dels seus avantpassats passi a l’oblit. Sa carn si que es va cremar, però no s’esperit. I avui, trescents vint anys més tard, jo, un rebeinét de sa seva germana, he vengut, convidat pel Govern Balear, a donar-ne testimoniatge.
ה’ יקום דמם
זכר צדיקים וקדושים לברכה לחיי העולם הבא
Beneït sigui el seu sant record per vida eterna.